Rèquiem

Durant un temps aquest bloc estigué allotjat en "Blogs valencianistes" i en vore i llegir la companyia vaig eixir-me'n. Ara de tant en tant torne per llegir els blocs de dos Enric: Nomdedéu pel que escriu i Morera pel que escriuen els comentaristes.
Nomdedéu ha escrit un apunt amb el títol de "Quatre idees i un funeral" que acaba així:

I una de regal. Si amb un PSOE que maltracta el País Valencià i un PP que no sap defensar-lo, el BLOC no és capaç de trobar el seu espai, que algú vaja escrivint un rèquiem.

El rèquiem el van escriure en el congrés i en la tria de la directiva.
Ara només cal esperar el soterrament, però tardarà que l'agonia serà llarga i dolorosa.
Com el rèquiem ja el tenen escrit els recomane una lletra tradicional pel responsori de difunts:
"Animalot, animalot,
ara que vénen les figues
ara t'has mort.
Tireu-li terra, tireu-li terra
i si ressuscita
tireu-li merda."

La poma del Paradís

No li tinc gaire afició a les pomes, de fet no en compre mai per postres, però ma mare les feia servir pel farcit dels dies de festa grossa a casa.
A la meua comarca, en general, tampoc li tenim molta afició i a tot el que arribem és a unes pomes que diem perellons i que baixen de la muntanya, de carn tova i farinosa que pareix que són les que ens agraden.
Seguint aquest costum de ma mare faig un farcit pels calamars, entre d'altres coses, amb poma.
Així, fa mesos vaig comprar tres pomes pel farcit, només en vaig necessitar dues i com estaven verdes vaig deixar l'altra a la cistella de les cebes, creïlles i demés.
Ja la podeu vore en la fotografia: està fresca i formosa, amb bon color, brillant, esplendorosa, dura com una pedra i tan immaculada com les núvies en declarar davant el rector el dia de la seua boda: intacta virgo sum.
És clar que la poma deu de ser producte de l'enginyeria genètica i deu de vindre d'alguna part del món on les multinacionals fan servir els indígenes com adob orgànic al costat dels químics.
No sé com hauran aconseguit que la poma no madure mai, perquè ací està el secret de la seua permanència. Si no estic enganyat, i no ho estic, les pomes maduren i es podreixen per les reaccions químiques produïdes pels enzims o en ser colonitzades per microorganismes, interns o externs, o es degraden pel l'exposició a l'aire mitjançant processos d'oxidació i deshidratació.
De què estan fetes aquestes pomes? La primera resposta fora que són producte de l'enginyeria genètica, és a dir que són allò que diuen un producte transgènic, però ho he pensat molt bé i he arribat a la conclusió de que són pomes del Paradís, perquè anem a vore, si en el Paradís Adam i Eva eren immortals, també ho devien de ser les pomes. Tot el secret és que han descobert les pomes del Paradís i aquestes són immortals.
Només he trobat un contraargument contra això: segons la tradició valenciana del "Sermó de les cadiretes", el que van menjar Adam i Eva era una bresquilla i no pas una poma, però tal volta el rector del sermó estava enganyat.

Vint-i-una reflexions sobre el País

Dijous passat vaig assistir a la presentació dels llibrets de reflexions crítiques sobre el País Valencià a la Casa de la Cultura de Calp.
Feu la presentació Pau Viciano diguent que la gènesi dels llibrets havia estat la deriva de cert nacionalisme cap les postures regionalistes del PP. No recorde si va citar el BLOC, però en tot cas no calia: tots estàvem en el secret. També va dir que açò podia estar fomentat per la possibilitat futura de necessitar amb qui pactar quan no s'obtinga la majoria absoluta. (A la seua dreta estava Ximo Tur, batle de Calp amb els vots del PP en una moció de censura al PSOE)
En la taula també estava Carles Mulet que es va emprenyar en dir jo que les reflexions eren banals -Vicinao havia parlat del nacionalisme banal- fent referència a Hannah Arendt i la seua interpretació de la banalitat del mal.
Havia llegit les "Vint-i-una.." i cinc llibrets més editats per les publicacions de la Universitat de València i Valencians pel Canvi en una compra per internet. Avantatges de la xarxa i desavantatge de viure en un poble.
El "llibret", no és pot qualificar d'altra manera, el formen vint-i-un articles que podien ser de premsa, de poca volada i poca extensió. Molta plorera, molt PP, molts llocs comuns, moltes obvietats, molta palla, poc de gra i banalitat, molta banalitat.
Per que el llibret està adreçat als iniciats, als que estem garbellant i no ens diu res de nou. Als nous adalils del requionalisme, als neoblavers, als secessionistes il·lustrats no els ha de fer cap efecte i als demés ens produeix avorriment i cansera.
N'han publicat dos més, que vaig poder comprar en la presentació, que he fullejat i no tinc moltes ganes de llegir, i amenacen amb la publicació de molts més. Deuen de ser barats i a les publicacions de la Universitat no els cal guanyar diners.
Al remat tot es redueix a un manifest amb adhesions on les signatures es fan en format d'article, alguns de pensament més fi degut a l'amoblament del cap del signant.
El nacionalisme valencià seguirà sense ambició, sense tindre clar l'objecte de la seua sobirania, sense passar de la prepolítica a un partit que ens fasa eixir del pou. (Ací pareix que tot déu és intel·lectual ara que s'ha passat de la dèria de ser tots lingüistes, però ai, cap no és polític)
El BLOC per la seua banda seguirà donant bandades i afonant-se en el seu requionalisme del que veig prou improbable que puguen eixir a curt plaç, si alguna volta ho fan.

Afinitat cromàtica

En acústica és conegut el fet de la vibració per simpatia de certs objectes en contacte en una ona sonora.
No sé per quin efecte simpàtic on hi ha blaveres sempre ixen estanqueres.

Històries de corrupció

El melonar valencià fa uns mesos que està parlant de corrupció. Els que no manen creuen que han trobat un motiu per descavalcar del poder qui manen ara. Tot és qüestió de manca d'intel·ligència, de memòria i d'honestedat.
En el franquisme els càrrecs polítics duien annexes el dret de robar i fer-ho amb impunitat. Robaven tots.
Mort Franco hi hagué uns moments d'incertesa respecte la impunitat i no gosaven de robar, però ai, vingué el PSOE.
Encapçalat per una parella d'estafadors com les que venien a vendre cavalleries al meu poble en ser jo menut: El lleig i el guapo; el babau i el llest; el graciós i el seriós; el Guerra i el González.
I tornaren a la normalitat franquista d'ostentar els càrrecs públics per robar amb impunitat. I robaven a tot arreu. Fins i tot hi hagueren casos esperpèntics: La directora del Boletin Oficial del Estado , BOE, robava les bobines de paper i el director de la Guàrdia Civil saquejà la caixa dels orfes del cos.
(Entre parèntesi, els socialistes fins i tot reinstauraren la prevaricació sexual, és a dir el dret de pernada, que en el tardofranquisme pràcticament havia desaparegut. Milers i milers de treballs, subvencions i ajudes vàries en canvi de favors sexuals. Açò si, no feien discriminació entre heterosexuals i homosexuals, tot molt modern)
Els banquers, els rics i la dreta s'ho miraven somrient i feien burleta dels esgarrats del PSOE que anaven a comprar-se un Mercedes amb els camalets de la bicicleta encara posats.
Reinstaurat el franquisme, la monarquia i la corrupció, la dreta ja podia governar de gust i, efectivament, així ho ha fet.
La corrupció no és una anècdota de Camps i el PP. La corrupció està en el sistema reinstaurat pel PSOE i els vestits de Camps són una collonada. I se n'eixirà de rossetes.

Una altra causa

L'esquerreta progressista occidental i clar també la valenciana, n'ha trobat una altra causa: Iran.
No dic que aquestes coses no tinguen utilitat personal: fa pensar que nosaltres som millors, més civilitzats, més bons, que ens preocupem pels demés i hi som solidaris, que som uns ferms defensors de la democràcia, bla, bla ,bla.
Ara, la realitat és que tota presència occidental en aquests països, l'Iran inclòs, és per explotar-los i tota negativa a que se les apanyen com vulguen és per què açò allunya i entrebanca l'explotació.
És que van a fabricar bombes atòmiques!!! Ah, però nosaltres no en tenim a muntó? No, no és cap problema que fabriquen bombes atòmiques, el problema és que si en tenen no podríem anar a explotar-los amb tanta tranquil·litat.
No conec gens el cap d'aquell govern i malament podria escriure el seu nom, però francament, és difícil que siga més descervellat que Bush i no crec que arribe a matar més que ho va fer aquest.
Tota la nostra presència en aquests països és explotació. Ara s'ha mort un jesuïta català a la Índia. Sembla que practicava la caritat i predicava Jesucrist, la Santíssima Trinitat i la Immaculada Concepció. No sé com els haurà anat als hindús, en occident Jesucrist i els qui l'acompanyen ha matat més que qualsevol altra cosa i dos mil anys de caritat no ha solucionat pas el problema dels pobres i ha enriquit molt i molt bé els rics.
Voleu dir que els ha predicat que quan entraren els anglesos, Índia era una potència tèxtil que afonaren per vendre els seus draps? Els ha predicat que tenien que comprar la sal anglesa i no podien fer servir la seua? Predicava que el primer acte de desobediència de Ghandi fou replegar sal hindú? Va predicar mai que tot era molt fàcil i es reduïa a llevar-se del damunt l'explotació occidental?
No sé si, com a tants altres llocs, han fet trampa en les eleccions, però si sé que eixe no és el problema. Tot el que pretén occident de l'Iran es explotar-lo, que es deixe explotar, que no siga un exemple pels països del voltant i que no complique l'explotació.
Els aiatol·las deuen de ser tan nefasts com els rectors i els bisbes i dubte que arriben a ser més terrossos i facen més maldats.

Nyespros i cireres

A la meua comarca es conreen dues delícies: els nyespros i les cireres.
Enguany hi ha hagut una bona collita de les dues fruites. Açò deuria de ser una bona notícia, sobre tot, pels llauradors, però les coses no estan molt clares.
Els de la cirera tal volta han pogut vendre a bon preu anant pels pobles i amb les paradetes de les carreteres. D'aquestes darreres n'he vist moltes i les primeres cireres que vaig comprar fou en una benzinera de Xaló on me les va oferir un habitant de Laguar que les duia en unes caixetes dins la seua furgona.
Al meu poble la collita és de nyespros, ha estat molt bona i tot deurien ser alegries, però les coses no estan tan clares.
El propietari cull la fruita i l'envasa en unes caixes que li proporciona la cooperativa, que assegura la compra de tot el gènere. El preu al llarg de la campanya està dividit en trams de deu dies, quinze dies o semblant. Dins d'eixe temps, tota la fruita es paga igual.
El sistema és pervers. El propietari cull el nyespro, treball que cal fer amb cura perquè la fruita és molt delicada i es marca amb les fregades o els colps i els que tenen cops o macadures no es poden comercialitzar per la venda al consum. Les tria segons la grossària per la qual cosa té una fusteta amb forats de diferents tamanys per on passa els nyespros per classificar-los. Els envasa acuradament en les caixes i les duu a la cooperativa on fan una inspecció per assegurar que són de la qualitat adequada.
Es pot saber com s'han venut hui o ahir, però no sabem el que passarà demà o la setmana vinent. La fruita cal collir-la sabent el que costarà a l'igual que la tria i la classificació, però, ai, no es sap a quin preu es vendrà, amb la qual cosa amb una collita abundant no sabem si superarà les despeses.
És a dir, una collita abundant pot significar pèrdues o guanys minsos i insuficients per compensar el conreu total de la terra.
On s'és vit això? Si una fàbrica produeix molt és una ruïna? Si un comercial ven molt és una ruïna? Si una agència tramita molts serveis és una ruïna? Si vénen molts turistes és una ruïna?
Ah, però diuen que açò és el mercat, la llei de l'oferta i la demanda, però cap comerciant perd diners, tots guanyen d'acord al volum comercialitzat. Pel comerciant no existeix el mercat? l'oferta i la demanda?
Clar que més pervers és encara el mercat internacional de fruites. Importem a preu de misèria les fruites de llocs on les persones es moren de gana, entre altres coses degut al preu que nosaltres li paguem pels productes. Ells no tenen dret a tindre moltes camises? cotxes? frigorífics? Segons pareix no ten el dret ni de menjar-se els productes que conreen.
Amb el preu de les fruites importades arruïnem els nostres llauradors i matem de gana els d'altres països.
El mercat? l'oferta i la demanda? I una merda!