Política de samarreta

La dona de les samarretes ha tornat a ser notícia.
I tal volta el melonar està content.
No sé, jo a Mònica Oltra no la votaria ni en conill. Bé, en conill encara menys.
Per cert: els nacionalistes gallecs, amb Beiras al front han abandonat el BNG, on han quedat en minoria davant els comunistes. Beiras i els seus foren els fundadors del BNG.
El BNV és va crear a imatge i semblança del BNG, més endavant Déu els tragué del Paradís.

Fa fred?

No deu de fer-ne per les putes de carretera de la meua comarca. Ací estan, amb minifaldilla i la pitrera a l'aire.
I tampoc no deu de fer-ne pels clients. No sé com s'ho fan, jo amb aquest oratge la tinc tota encollida i si parés a pixar a la carretera no em la trobaria.
Les que he vist hui eren rossetes i devien de ser de països de l'est. Mare meua: setanta anys de socialisme real per acabar de bagasses en la carretera.
Haig de confessar que jo no he anat mai de putes, ara, tinc amics, coneguts i saludats.
No sé, tal volta el dia que no hagen putes estarem civilitzats.

Temps contents

Fa fred i estic ben content.
M'agrada el fred a l'hivern i la calor a l'estiu.
Fóra molt avorrit tindre sempre el mateix oratge.

La lenta agonia d'un escriptor frustrat

Normalment fuig com de la pesta dels escriptorets valencians de cap de setmana i, clar, no havia llegit "Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts" de Toni Cucarella.
Haig de dir en primer lloc que Cucarella em cau molt bé com persona i com personatge i sóc un bon client del seu bloc de Vilaweb.
Ha estat aquest bloc, els seus comentaris i els dels lectors sobre aquesta obra el que m'han incitat a comprar-la:
Un comentari d'un lector deia que era una obra cabdal de la literatura en català feta al País Valencià i el mateix Cucarella digué que era una bona novel·la.
Em sap greu Toni, no és una obra cabdal ni del català de València ni de l'ugrofinès. Un llibret d'escriptoret de cap de setmana que remena, com tants d'altres, en el passat enyoradís i bucòlic d'un país que tal volta ha existit, si més no en el teu imaginari. De més qualitat que molts dels altres del mateix estil, però res més.
Per cert, no és una novel·la, vull dir en el sentit clàssic d'exposició, nus i desenllaç. És una sèrie de contes mínims i quadres costumistes que fan a mode de capítols.
També he llegit de la seua gran riquesa de lèxic. No sé el lèxic que devien saber els que açò diuen, en qualsevol cas ben poc.
I no Toni, no està ben escrita, mira't aquesta frase: "... tenia penjat un sac d'arena i serradures de la jàssena..." És a dir: el sac era omplert amb arena i serradures de la jàssena, però tu volies dir que: "penjat de la jàssena tenia un sac ple d'arena i serradures".
Hi ha més frases així i açò fa pesant la lectura i al cap de tres-centes planes acaba cansant.
El tema, a més a més, és tan previsible que manca d'interès.
Un llibre totalment prescindible.
Trobe que no és que hages abandonat la literatura, més bé crec que la literatura t'ha abandonat a tu.

El misteri del pa en el metro

La setmana passada he estat a Londres.
Oxford i Regent street eren una festa amb les rebaixes, milers de persones amunt i avall, dins i fora de les botigues. Personatges vestits de londinenc, amb abric fosc i barret al cap, donat informació de on paraven les botigues i que hi venien. Fins i tot i havia un xerraire, com aquells antics de les fires, cridant en un micròfon per liquidar les existències de la botiga.
Clar, ja podeu pensar, no he comprat res, els meus interessos eren altres: Els Mestres cantors de Nüremberg en el Covent Gardens i els concerts del Barbican, la St. Martin in the Fields i d'altres.
He tornat amb una òpera i vuit concerts. L'entrada més cara trenta lliures. Una bona collita a un preu raonable.
I un pa excel·lent de regal.
El diumenge al final de trajecte del metro, on calia fer transbordament obligatori, al meu costat hi havia una bossa de Marks&Spencer, al vagó hi havien una altra persona i jo.
Regire la bossa i dins veig un pa de motlle amb moltes llavors.
Ja podeu pensar, l'agafe i me'n vaig tranquil·lament.
En asseure'm en l'altre metro, trobe dins de la bossa el tiquet que us he penjat i ja vaig anar tot el trajecte cavil·lant.
No recorde qui havia estat al meu costat, si era home o dona, jove, madur o vell. Si duia més paquets o aquest a soles.
Ara, no em, direu que no és un misteri: qui fora va a un Marks&Spencer, compra una pa que val 1'59 lliures, no fa més compres i s'ho deixa oblidat en el metro.
Paga amb un bitllet de 50 lliures per comprar una mercaderia que val 1'59. Volia canviar el bitllet? Havia comprat més coses amb la resta del bitllet? Duia més bosses? No havia fet més compres i es deixa el pa al metro? Tenia molta pressa? Volia fer-me un regal?
Si encara tinguera ganes d'escriure començaria un relat amb aquest pa oblidat al metro.
En qualsevol cas el pa m'ho he anant menjat amb el cacau del desdejuni.

Mort en el microones

Ja va escriure Jacques Monod que tot és producte de l'atzar i la necessitat.
Açò de la necessitat sempre ho he tingut clar, però l'atzar m'ha resultat incomprensible.
Hui, com cada dia he posat el tassó de llet al microones per fer-me el desdejuni.
Mentre em menjava una fruita esperant que s'escalfés la llet he notat una pudor forta sense identificar: en obrir la porta del microones he trobat un ratolí fregit a la vora del tassó.
Tenia d'haver un ratolí a casa; s'havia de posar dins del microones; havia d'obrir la porta sense mirar i havia de posar el tassó i tancar amb rapidesa.
Si ho haguera volgut fer a posta segur que el ratolí se m'haguera escapat.
Quina cosa l'atzar!
Però el ratolí estava torrat.

Modes indecents

Pareix que torna a estar de moda açò de comprar-se uns pantalons esgarrats.
Dos o tres mil milions de persones no poden tindre uns pantalons nous i una colla de malparits els compren esgarrats per nous i a més preu.
Una indecència.