No cal passar per Espanya

Acabe de vindre del Certamen de Bandes d'Altea. A l'igual que ahir me n'he anat sense saber qui ha guanyat, açò de la competició no entra dins de les meues necessitats mentals. Ja s'ho faran.
El certamen es diu internacional i enguany veritablement ho era. Una banda de Galícia, una de Portugal, altra japonesa i tres valencianes. El president del jurat era belga, una vocal espanyola i l'altre valencià.
La llengua oficial del certamen era el català (digueu-li valencià si voleu, no s'anem a barallar per això), en els programes, baix del català, estava la traducció al castellà i a l'anglès.
Des de fa uns anys el certamen té un motiu i aquest any era el "canvi climàtic". Mireu que passa amb les llengües de la portada que us he retratat: en català; en castellà; en anglès; en gallec; en portuguès i en japonès. (si hagués havut una banda catalana, hauria passat com amb el gallec i portuguès?)
Les obres interpretades eren, totes, d'influència ianqui introduïdes majoritàriament i des de fa anys per músics belgues, sobre tot, i holandesos.
Les bandes valencianes han renovat repertori i s'han europeïtzat i americanitzat sense, ai, passar per Espanya.
Els tarongers canviaren de les "blanques", les "sanguines" i les "mandarines", a les "satsumes", les "clementines" i les "navel", sense passar per Espanya.
Els dels taulellets, les sabates i els mobles, tampoc no pareix que passaren per Espanya.
Si no discutírem tant de collonades i ens creguérem més el País...

P.S. El PPSOE té molt d'interès a espanyolitzar les bandes. A Cullera, una de les bandes participants en el certamen li ha dedicat nosequè a Felip de Borbó. I nosaltres què fem?

Regnícola

He tingut un cotxe vell molts anys que al remat a fet figa i he havut de canviar.
Tot açò significa paperassa administrativa i, en el meu cas, sempre problemes.
Encara recorde quan per necessitats, també d'aquestes administratives, vaig tindre que renovar-me el DNI.
Només havia tingut dos en la meua vida, el primer en fer els dihuit anys i un altre que vaig renovar en un temps indeterminat.
Ja a les primeries de la democràcia, un inspector de la Social em va fer brometa sobre que em podia portar a comissaria i multar per tindre el carnet caducat.
En anar a Benidorm per aconseguir el meu tercer, el funcionari no me'l va voler fer, tot i argumentant que feia molts anys que estava caducat i que podia haver perdut la nacionalitat espanyola. Nyas! Això voldria jo, li vaig contestar. No perds la nacionalitat espanyola ni fen-te monjo budista i nacionalitzan-te en Bhutan. Aquests no deixen que te'n vages si no és directament al cementiri. (Vaig tindre que dur-li l'article de la seua constitució on parla d'això i encara em va dir que hi havien d'altres lleis a banda d'aquesta)
Més de dos mesos per aconseguir un document que no vull.
Ara, amb el canvi de nom del cotxe també he tingut problemes de paperassa i en més de sis mesos m'ho han arreglat. Hui m'han donat tots els papers i he vist que sóc del Regne d'Espanya.
No sé si açò és des de fa molt, mai no me n'havia adonat, però tota la meua vida fugint de ser regnícola i al remat hi he anat a parar.
Mira si la terra és gran i els espanyols han tingut de caure-nos al costat, una gent que es trobaria millor en la gran planura de Mongòlia.

La moció fantasma

Un fantasma recorre La Marina: el fantasma de la moció de censura.
La moció de censura és clàssica en la comarca des que fa vora vint anys Maruja li donà l'alcaldia de Benidorm a Zaplana i de retruc la Presidència de la Generalitat i, més encara, gràcies a tot açò el PP segueix manant al País Valencià.
Cal dir que el pepers són agraïts i Maruja i el seu home, Pedrito l'Andalú, segueixen cobrant tots els mesos. Que els diners amb que se'ls paga siguen nostres no té cap importància.
Ara, de Dénia a Benigembla, de Calp a La Vilajoiosa, han triomfat les mocions.
No sé si Lloret de La Vila o Kringe de Dénia arribaran a la Presidència, els altres dos són del Bloc i com a molt poden arribar a la presidència de la comunitats de regants dels seus pobles respectius, o tal volta m'equivoque i poden arribar a la presidència de l'Associació d'Experts en Terratrèmols i Maremotos.
En alguna cosa potser si avancem, dues mocions han col·locat batles del PP, però, ai, les altres dues ho han fet amb el Bloc. Si açò fóra l'inici, o la consolidació, de la desfeta del PSOE a la comarca estarien de "norabona", com diguem per ací.
Al meu poble manen huit regidors del PSOE i una regidora d'un partit fantasma encapçalat, de portes enfora, per dues persones que viuen en Altea, i vull dir açò: que viuen en Altea. (Ací ho arrepleguem tot).
En l'oposició hi ha nou regidors del PP que han manat catorze -si, si, catorze- anys seguits. (Ja us dic que ací ho arrepleguem tot)
En un llimb d'ubicació dubtosa hi ha tres regidors del Bloc, que no sabem per quin motiu votaren la batlia del PSOE. Cal dir que d'aquests tres, una regidora, Paca Sevila, està en un altre llimb que no el del grup.
El poble, que té una llarga tradició de fantasmes -ací són femenines i diguem "la fantasma" i solien aparèixer en les cases on es feia contraban o en els carrers on qui no era el marit visitava una veïna- està ple de combinacions on ara la batlia serà del Bloc, adés del PP.
Cal dir també, que fa poc el Bloc votà en contra del Govern local i, per tant junt al PP, en la concessió de l'aigua una barbaritat d'anys.
També es parla de comissions, però poc. En una societat on tots volen diners sense importar-les la procedència, aquestes qüestions, si de cas, són vistes amb benevolència.
Ja sabeu, coses de poble.

Caragolada

Viure en un poble produeix un tipus de sociabilitat diferent al de ciutat, malgrat que la meua comarca en realitat siga una espècie de conurbació tot al llarg de la costa.
Però encara és un poble, alces la vista i a una banda veus la muntanya i a l'altra la mar.
Camines una miqueta i topes amb el camp i pots reconèixer la grama, els lletsons, l'agret, la llapassa, la matafaluga, els cards, les ortigues... i a la muntanya encara pots trobar espígol, farigola, camamil·la, poliol, petorrera...
I a les pluges del començament de la tardor pots cercar un bancal sense conrear, un marge, un ribàs, una vorera de camí o un bocí de muntanya erma on pots fer caragols.
Aquesta és terra de caragols, sobre tot, xonetes i, malgrat tots els entrebancs que els hi posem, encara es troben. En qualsevol cas, entre uns i altres, férem uns quilos, que deixàrem porgar en una gàbia i hui hem fet una caragolada.
Estan millors i són més bons uns caragols que has fet un dia de pluja, un matí desprès de ploure?
Si.
Tenen millor gust uns animalets que t'han fet mal d'esquena, t'han embrutat les mans, t'han banyat els vestits i t'han enfangat les sabates?
Si.
Els hem fet per dinar. Érem deu i una visita, tots músics.
Hi havien dues cassoles, una amb coent normal i altra per valents.
El condiment: tomaques, pebreres, esclatasangs, cuixot i oli. Aromatitzat amb ametles, orenga i anet. Sal i pebreretes coentes. (el coent el posem amb un invent meu: buides una bosseta de qualsevol tisana i la tornes a omplir amb les pebreretes tallades; la poses dins la cassola i la traus quan està al gust)
Vi i cervesa per tots. Els jóvens també. Res de cocacoles i semblants.
Postres casolans.
Hem dinat en una casa a peu de carrer. A prendre cafè i licors al bar.
En la conversa, converses, hem arreglat el poble i la comarca.
Què voleu? Coses de poble.


Els caragols eren xonetes i uns escadussers bovers que vaig agafar jo per caboteria (ací els diguem "barbatxos" i no ens agraden, per molt que amb el nom francès de "petit gris" semblen més elegants i mengívols. Per cert a Benissa en diuen "galapaters" i tampoc no els agraden) També hi havien uns quants avellanencs per completar la varietat.

Santa Cecília

Aquests dies i la setmana vinent un grapat de milers de músics faran concerts, actuacions i actes diversos amb motiu de la festa de Santa Cecília.
Comptant les persones que participaran en aquests actes, podem parlar de centenars de milers.
El ressò en el mitjans de comunicació no passarà de les cròniques locals.
El nacionalisme i els intel·lectuals ni s'hauran enterat.
Sempre m'ha deixat perplex que en un País amb una afició demostrada a la música, si més no a tocar un instrument, la intelligentsia no tinga cap interès, ni pel fenomen social ni per la música.
Josepa Cucó feu un estudi des del vessant de l'antropologia social sobre les dues bandes de Llíria i, fora de les històries editades per les pròpies bandes, no conec cap paper més sobre açò.
El primer llibre de Joan Fuster fou el Descrèdit de la realitat, un assaig sobre pintura. No conec que escriguera mai res sobre música. I hem tingut un crític d'art, és a dir, pintura i escultura, reconegut mundialment, Aguilera Cerni.
No hi han havut més pintors cèlebres que músics. Certament la burgesia valenciana ha tingut la necessitat de decorar les seues residències i ha comprat pintura, més encara quan des de fa generacions sap que és una inversió.
Fuster escoltava obres orquestrals i òpera, però era més producte de la seua curiositat intel·lectual que cap altra cosa, no crec que poguera distingir la forma sonata ni coneguera la relació del scherzo amb el minuet. I si açò era Fuster, ja podeu pensar tots el demés.
Durant molts anys vaig tindre un abonament i vaig assistir a gairebé tots els concerts del Palau de València: només vaig vore escadusserament Emèrit Bono i Vicent Franch
Per la seua part als conservatoris el professors en prendre cafè, el dilluns parlen dels resultats del futbol del diumenge; el dimarts els enllesteixen; el dimecres comenten els anuncis de retransmissió per la tele; el dijous jutgen els resultats i el divendres discuteixen les alineacions, els titulars, les tàctiques i les possibilitats del diumenge.
Molts milers de valencians toquen i han tocat un instrument, molts més milers estan estudiant en les escoles de les bandes i en els conservatoris.
El Conservatori Superior de València està en la Politècnica, junt les escoles d'enginyers. Quants departaments de música hi ha a les facultats de lletres? On es pot estudiar musicologia? Qui reclama aquests estudis?
La capacitat dels nacionalistes i els intel·lectuals valencians d'ignorar les realitats del País és directament proporcional al melonar que els adorna el cap.

P.S. Perdó, se m'oblidava: baden davant musiquetes de consum i els cau la bava amb els desafinats cantautors que malden per un mercat inexistent.

D'esquerres?

Aquest cap de setmana s'han reunit els espanyols d'esquerres i alguns valencians.
I em pregunte: hi ha qui és d'esquerres?
Si obris l'armari i tens més camises de les necessàries. No eres d'esquerres.

P.S. I si tens les justetes, tal volta no eres d'esquerres. Simplement eres pobre.

Aigua

Hui he estat a Xaló i com em trobava una mica constipat he entrat al bar de la Cooperativa a fer-me un cafè i prendre'm una pastilla.
En demanar l'aigua per dissoldre la pastilla m'han dit que no tenien i, tot estranyat, els he dit si havien tallat l'aigua. No era això, era que no els quedava aigua envasada i que la de l'aixeta no la bevia ningú.
He demanat que em posaren de l'aixeta i haig de confessar que la pastilla no tenia gaire bon gust, però el de l'aigua encara era pitjor.
Xaló sempre s'ha abastit d'aigua de pous i en la població encara mantenen de record el del costat del carrer Salamanca, ara sense ús i com adornament.
Jo he conegut en els anys 50 i 60 del segle passat moltes poblacions de la comarca sense aigua corrent i no eren cap excepció en el conjunt del País.
Els veïns, sobre tot veïnes, carregaven l'aigua de la font o del pou. A mitja vesprada cap a boqueta nit, totes les dones joves anaven per aigua i aprofitaven per vore el nuvi o el pretendent, o les amigues i amics.
No era molt de problema no tindre aigua corrent a les cases, si exceptuem les qüestions higièniques. La bugada calia fer-la al safareig i com ningú no tenia dutxa i molt menys banyera i es, ens, rentaven a trossos dins d'un cossi o una safa gran, tota l'aigua que hi havia que carregar era per beure i per fer l'escurada i la neteja de la casa. En definitiva, d'aigua gastaven ben poca.
Les coses canviaren en tindre aigua corrent. Instal·làrem dutxes i banyeres i fèiem la bugada en casa i en escurar deixàvem rajar l'aixeta a dojo.
En qualsevol cas l'aigua era clara, neta i es deixava beure amb plaer.
Ara tenim un nivell de vida com no havíem tingut mai, fa dècades que tenim aigua corrent a les cases, però hem d'importar l'aigua i anar a carregar-la per beure i en acabant desfer-nos de les ampolles de plàstic.
Voleu dir que hem avançat molt?

Una altra d'idiotes

..."L’èxit d’Obama, per contra, és l’èxit de l’esforç, del treball ben fet, de la dedicació, de l’estudi, de la convicció en la possibilitat d’alguns somnis i projectes. És l’èxit de molts, jo diria que Obama representa l’èxit a l’abast de la majoria.

És l’èxit de les persones que confiem en l’esforç, de les persones a les que ens agrada el treball ben fet, de les persones que no defallim en els nostres objectius, és l’èxit que fuig del regal i del guany fàcil, l’èxit que depén del treball solidari de tothom, de l’honradesa, la generositat i la confiança amb els companys, que fuig del sectarisme ... En definitiva, l’èxit d’Obama retorna la possibilitat de l’èxit a les persones de bona fe. I és per això que no depén només d’ell, sinó de tots nosaltres, que el canvi que s’ha iniciat tinga continuïtat."


Si us haig de ser sincer, sempre havia pensat que la Secretària d'Organització de Bloc Nacionalista Valencià, Pepa Chesa, no vivia al País Valencià i desprès de llegir el darrer escrit del seu bloc, del que us he penjat el final, ho he confirmat.
On viu aquesta senyora? A Miami? o a Nova York en el carrer 42 cantó Broadway?
Crec que el seu compatriota Obama està fent un casting per seleccionar una responsable d'organització del seu gabinet. Jo d'ella no m'ho pensaria: Pepa, és la teua oportunitat!

P.S. Ah, i no tornes.

S'han acabat "los ànqueles"

Hui he dinat a la Vall de Gallinera, en un restaurant que es diu "El Jabalí", en el poble de Benialí.
La minyona que ens ha atès ens ha dit que tenien "Xabalí" de dues maneres: plats complets amb carn i arròs o racions per una picadeta. Hem demanat la picadeta.
Abans però de fer la comanda li he dit que jo no volia "Cavalí" que preferia el Senglar si en tenien, ella ha contestat que si en tenien.
Hem fet una miqueta de facècia sobre els noms i
ha seguit a la seua.
Al poble, en ser jo menut, les persones majors,
sobre tot les dones, cantaven en l'església: "del
sielo bacan los ànqueles.." i li deien "Merequildo"
al que havien batejat Hermenegildo.Les altres generacions aprenguérem a dir la jota a la manera castellana i, més tard, coneguérem que també representa un so valencià.
Ara ningú ja no diu "ànqueles", ni "Merequildo", ni escura la "vaquilla", ni balla la "cota".
Ara pronunciem les paraules castellanes a la castellana, però que voleu, a mi m'agrada més "cavalí", "Cosé", "queneral", "quefe", o ja posats "maco".
Si cal acceptar paraules castellanes amb jota m'estimaria més traduir-la per "cota". Ho venim fent des de fa centenars d'anys i podíem i deuríem de seguir fent-ho.
Si no és així és per que als cagallons de la gramàtica els manca imaginació i els sobra coentor.
O tenen ganes de coder, no sé.

Idiotes en xarxa

No fa molt vaig tornar a rellegir L'Idiota, vaig prendre un grapat de notes i vaig tornar a gaudir del personatge.
Ara n'he trobat un grapat, molts grapats, però aquests d'un idiotisme profund i gens pareguts al rus.
La cosa ja venia de lluny, en ser nomenat el negre Obama aspirant a la candidatura dels demòcrates estadounidencs, pujà en guanyar la nominació i ha arribat al paroxisme en guanyar les eleccions.
No sé que passarà a d'altres llocs, però la progressia i el nacionalisme valencià està que no caga amb l'Obama, ho estava quan allò del "iés veriuel ui quein" i ho està ara que ha guanyat el dret a la corona imperial.
Supose que el mateix els devia de passar als que esperaven l'entronització d'Adrià.
El nostre emperador ara serà negre, com la Rice i com el general aquell que ho matava tot, blanc o negre.
El Partal, gran celebro privilequiado de la xarxa, no ha cagat en una setmana i en la primera deposició diu que els valencians també podem. A Enric Morera li han tingut que donar una lavativa, la cosa ja era molt greu.
El problema no és ser súbdits, que també, el problema és ser súbdits mentals, malgrat siga de l'emperador d'occident i part de l'orient dels pous.
Quedeu-se amb el negre Obama (li dic negre perquè tots els amics negres que tinc i les núvies negres que he tingut no volien eufemismes: eren negres i amb orgull) a mi no m'ha de solucionar res i des de la perifèria de la perifèria de l'imperi no vaig a tindre problemes de caguera per un emperador o altre, siga negre del tot o a ratlles.

P.S. Només vull una cosa de l'imperi: que l'OTAN fasa una passada per les construccions de la vora de la mar del meu poble. Vosaltres penseu que amb l'Obama tinc esperances?

Ànimes i monstres

El meu poble i tota la comarca està ple de residents estrangers. Viuen ací considerant-nos una colònia econòmica i a nosaltres colonitzats per servir-los.
La majoria són gent gran i jubilada, però també hi ha un bon nombre de mitjana edat, que majoritàriament treballen i tenen negocis dedicats, sobre tot, als seus connacionals i que tenen xiquets.
Com tota aquesta fauna segueixen els seus costums, les seus festes, els seus menjars i les seues tradicions, anit picà a la meua porta una colla de xiquets disfressats de monstres i demanant una almoina: els vaig enviar a cagar.
Està molt bé molts dels costums i tradicions d'aquesta gent, però malgrat ser un descregut, no estic disposat a canviar les nostres ànimes, tan properes, tan amables, tan familiars, per una colla de monstres que se'm menjaran en una nit de Walpurgis.
Hui he encès una animeta en record dels meus morts i per ells estic sacrificant oli d'oliva.
La tinc en el meu escriptori en un plateret damunt d'uns llibres.
Els meus morts, els nostres morts, no fan por.

L'altura del bloc

Ximo Tur, el batle de trinca de Calp ha acordat de permetre més altures en els blocs de nova construcció en la platja.
Açò és de dretes o d'esquerres?
De valencianista o espanyolista?
És respectuós amb el paisatge?
I amb el medi ambient?
És pitjor que la construcció d'adossats?
És més bonic el sistema del Morro de Toix?
Sense les torres de la platja: quedaria terme de Calp sense construir?
És lícit optar per la construcció en vertical?
Construir en horitzontal és millor?
Els gratacels, tots els gratacels, són condemnables?
Són els gratacels de dreta?
Qui té un projecte d'ordenació del territori en La Marina?
Hi havia hagut alguns com aquest:
En Altea xiques guapes
en Benidorm pescaters
en La Nucia tramussos
i en Callosa espardenyers.
Que ara podríem traduir aixina:
En Altea cases baixes
en Benidorm gratacels
en La Nucia adossats
i en Callosa tot nyesprers.
Calp era un poblet menut. En els cinquanta del segle passat molta població, sobre tot, marinera emigrà a la costa andalusa. Molts dels calpins més autòctons d'ara, han nascut a l'Illa Cristina i al Port de Santa Maria. La pesca és una tradició i és un prestigi tindre part d'un "barco": poca cosa més.
Calp ja fa molts anys que no té més activitat econòmica que el turisme. Eixe és tot el problema.
Qui tinga una solució, o dues, que ho diga. Construir en horitzontal o en vertical no ho és.