Un País diferent, un País que ha canviat.

1.1. Un País diferent, un País que ha canviat.

“Els fets no deixen d'existir perquè se'ls ignore” (Aldous Huxley)
"Intel·ligència és la capacitat d'acceptar l'entorn" (William Faulkner)

El país que va servir per a les reflexions de Joan Fuster als anys seixanta o el que va conéixer el valencianisme polític de la Transició no és el País d’ara mateix. Els trenta anys de democràcia i de modernització econòmica viscuts per la societat valenciana han tingut efectes transformadors molt significatius en tots els ordres, començant pels econòmics i socials i acabant amb els polítics. El País ha canviat. I hem de ser conscients no sols d’això, sinó també dels reptes i desafiaments que vindran amb aquestes transformacions. Sobretot ara, quan al BLOC estem de debat i urgeix fer una reflexió serena i prudent sobre el País que som ara mateix. Perquè sense coneixement de causa pocs arguments i estratègies es poden fer servir. El punt de partida d'aquesta anàlisi ha de ser, per tant, la realitat política i social d’un país que ha evolucionat, i que cal identificar i diagnosticar si el volem liderar en els pròxims anys.

Una pena que Aldous Huxley no estiga viu, podríem preguntar-li si crear una AVL per embolicar, amagar, diluir i crear una nova denominació (amb guionet o sense), refuta el fet que al País Valencià es parla català i que aquest deixe d'existir. (Com la família Huxley és una llarga saga de científics i intel·lectuals, podríem preguntar-li a un descendent)
La cita de Faulkner és molt més clara: Als autors de la ponència els hi agraden les novel·les.

El país que va servir per les reflexions de Joan Fuster no era el mateix que el de la "renaixença" Llorentina, ni tan sols el dels anys trenta del segle passat. La caiguda de la monarquia, la dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la República, la guerra i el franquisme van tindre efectes molt significatius en tots els ordres ...
El País (ara en majúscula) havia canviat i Fuster havia de ser conscient no sols d'això, sinó també dels reptes, etc. etc.
El descobriment de que les societats evolucionen ha estat cabdal i la premissa sobre la que es basa una reflexió serena i prudent, fent èmfasi en això de prudent, sobre el País (una altra volta en majúscula) que encara no som (perdó, perdó, volem dir el País -bé, Comunitat, digueu-li com vulgueu- que som ara mateix, ara mateix!!! (Raimon dixit, cantant, però dit)
Perquè sense coneixement de causa pocs arguments i estratègies es poden fer servir i ací està tota la tradició sobre la Causa Primera, la Causa i l'Efecte, la Causística, els efectes causals i la seua perífrasi: Cau-se'n Dena!
El punt de partida d'aquesta anàlisi ha de ser, per tant, no el lloc on ens trobem en aquests moments i les causes que ens han conduït, perquè açò ens portaria a parlar sobre la Causa, la Causística, etc. etc. i podríem córrer el perill de caure en el coneixement de les causes, les cases i els ases que ens han dut.

Continuarà... o no.

Oferta excepcional

Com s'acosta Nadal, a la meua bústia comencen d'aparèixer felicitacions de tot un seguit d'empreses i persones que, moltes voltes, no sé ni de la seua existència.
Hui però, en obrir la bústia per agafar el que pensava era una de nova, m'he ne trobat amb una oferta excepcional.
Al meu poble la crisi és més psicològica que real i on podia haver-hi, que és la caixa local Caixaltea, pareix que encara tenen prou diners per anar tirant.
Tots eixos immigrants que tan mal li peguen a molta gent, estan resultant ser el matalàs que ens amortiguarà la caiguda. Les empreses i els empleadors els estan acomiadant sense massa pena, així ells carreguen amb la crisi i ens salven als demés de les seues conseqüències.
Que tinga sort la de l'oferta. Nosaltres ja l'hem tinguda per partida doble amb els immigrants.

Quan tots serem blavers

Els celebros privilequiados de la ciutat de València han tornat a produir teoria.Un grapat de fulls, centenars de paraules i milers de lletres per dir una cosa que en necessita de ben poques:

El BLOC accepta el marc estatutari.

No calia tanta xerrameca, tanta diarrea literària per dir-ne quin serà el marc pel que es regiran d'ara endavant, com no calia intentar justificar una decisió que no la necessita.

Eixa ponència demana una esmena a la totalitat i fòra molt greu i preocupant que entre els tres mil afiliats no hi haguera cap que la redactés i sense tanta fullaraca literària.

No tinc res a objectar que el BLOC prenga els camins ideològics que vulga, només vull apuntar, modestament, algunes qüestions:

La Constitució Espanyola no la van fer nosaltres, la feren en contra nostra.

L'Estatut i l'Estatutet actual, no els férem pas nosaltres, els feren en contra nostra.

L'adopció de la senyera amb blau de la ciutat de València com ensenya oficial de tots valencians no fou decisió nostra, fou pressa en contra nostra.

No varem ser pas nosaltres qui consagrà com himne oficial el de l'Exposició, ho feren en contra nostra.

No fou per nosaltres que crearen l'AVL, la crearen en contra nostra.

No som nosaltres qui s'inventà eixa collonada insultant de Comunidad Valenciana, ho feren en contra nostra.

Addenda.

No és que no sàpiga quina és la realitat, és que vull canviar-la, i vull fer-ho perquè no m'agrada. No m'agrada la Constitució Espanyola, no m'agrada l'Estautet, no m'agrada la senyera amb blau, no m'agrada l'himne de Serrano, no m'agrada l'AVL, no m'agrada el nom de Comunidad Valenciana, no m'agrada el provincianisme que representa tot açò. I a més a més, no accepte la realitat actual per dignitat, perquè amb l'acceptació no ajude a canviar-la i perquè amb l'acceptació em vaig a trobar amb qui no són els meus companys. I més, si ho fa el BLOC, em sentiré enganyat, estafat i traït: si vullguera estar en el marc estatutari no estaria en el moviment nacionalista valencià ni votaria el BLOC.

P.S. Els cent mil i escaig votants del BLOC no acceptem el marc estatutari. Si el BLOC creu que amb l'acceptació mantindrà els votants actuals i en trobarà de nous, quan passen les eleccions, qualsevol que siguen aquestes, es podrà dedicar a la quadratura del cercle, el motor sense consum d'energia i a agranar escales cap amunt.

Malalts en el corredor

Hui hi he tingut d'anar a l'hospital de La Vilajoiosa acompanyant un amic que s'ha fet una ferida una mica greu.
Un grapat de gent en urgències, els papers i les formalitats burocràtiques i el meu amic i jo hem entrat a les instal·lacions.
No ha passat molta estona i han cridat l'amic, jo he restat passejant pels corredors i de sobte l'he vista:
Era una dona gran, d'eixa edat indefinida que tant poden ser seixanta que vuitanta, menudeta, amb els cabells blancs, curts i embullats, arraulida, arrupida en un llit i amb expressió absent.
Desprès del primer esguard he seguit mirant-la de gaidó, no gosava fer-lo directament. Em recordava ma mare, la meua àvia, tots els meus familiars femenins que he conegut amb malalties.
Aquesta però no estava voltada de família, d'estima i atencions, ella i el llit estaven a un costat d'un corredor on, amunt i avall, passava personal mèdic.
No sé si fou la seua cara, que també, però en passar una metgessa o infermera, no vaig poder deixar de dir-li:
.-I aquesta senyora?
.-Que pasa con esta señora?
.-Que podria ser ma mare.
.-O la mia.
.-No, la seua no, si fóra la seua no estaria açì, en mig del corredor.
Qui fóra, metgessa o infermera, desaparegué per una porta.
Al poc arribà una auxiliar i s'endugué el llit on estava arraulida i absent qui podia ser ma mare.
Una miqueta més tard aparegué un zelador, o un auxiliar i em digué:
.-Usted que hace aqui?
.-He vingut acompanyant un ferit i estic esperant-lo.
.-Aqui no se puede estar, espérelo fuera.
No sé on pararà la dona, tal volta en un altre corredor o potser fins i tot ha tornat al mateix.
Mig poble se n'ha anat a esquiar i els carrers van plens de turistes del pont.
Diuen que fa trenta anys la Constitució Espanyola ens acull a tots.
No cal, ja s'ho farem nosaltres.

Els d'ETA no estaran infiltrats?

Jo he estat un admirador d'ETA en temps del franquisme i vaig viure com a pròpies les seues accions, era jove i no veia cap eixida més que la lluita frontal o l'emigració massiva i que es quedaren ells a soles, a vore com se les apanyaven. (Sobre açò tinc per ací una novel·la sense enllestir)
Passats els anys i amb el panorama d'aquesta miserable democràcia espanyola que patim, ja no vaig entendre que els d'ETA seguiren unes accions que no els beneficia ni a ells ni als demòcrates de tot l'estat.
Des de poc més tard d'aquest esquifit sistema democràtic, l'ETA i les seues accions només han beneficiat a la reacció i a la justificació de lleis retrògrades, des de la "potada a la porta" fins la de partits. ETA ha aconseguit retrocessos i no pas avenços democràtics.
Cada volta que ETA actua, la dreta aconsegueix més vots i més justificacions per les seues postures, el PSOE es sent legitimat per ser més espanyolista encara i els moviments nacionals no espanyols es veuen més arraconats, dimonitzats i criminalitzats per les forces espanyolistes.
Ja fa molts anys que em pregunte: A qui beneficia ETA?
I no deixe de sospitar que fa molt que estan infiltrats.