23 de febrer

L'any 81 jo vivia a València ciutat, a mitjan vesprada un amic vingué a casa per dir-me que la guàrdia civil havia assaltat el Congrés dels Diputats espanyols.
Vaig anar a la Societat Musical El Micalet on estudiava solfa la meua filla. La mestra em preguntà que passava i li vaig contestar una vaguetat, no sé.
Tornàrem a casa i esperàrem. Què havien de fer? No hi havia cap amagatall possible, no teníem cap organització per la lluita armada, no teníem armes, estàvem indefensos, com sempre ho havíem estat.
Vaig parlar amb molts amics i companys de lluita antifranquista: tots estàvem en el mateix cas.
Què podíem fer? Estàvem a casa esperant que ens acaçaren com a conills. No vaig fer res d'especial, no calia. Trencar papers? Esgarrar-los? Cremar-los? Ens tenien a tots fitxats, qui, des del franquisme, tots, des de la pseudo-democràcia regnant, els primers dies de la qual fou la felicitat de la policia que no donava abast a fer-ne fitxes.
No podíem fer res, no calia, en qualsevol cas vindrien per nosaltres. Jo vivia al barri del Mercat i, si no m'havíem mort abans, pensava que ens durien a la plaça de bous, on els nacionalistes espanyols ja eren experts a matar, bous i persones.
La nostra indefensió era absoluta. En fer la manifestació quan acabà tot i en entrar pel carrer cap la plaça de l'Ajuntament ho pensava: Som molts milers, però si ara ens trobàvem un tanc de front, l'escampadissa fóra instantània, no duraríem res.
Pareix que les coses ja no són aixina, però estem tancats en el mateix corral de sempre i la nostra indefensió és la mateixa, sols que ara no els calen tancs, entrem al corral sense cap espenta i, fins i tot, alguns ben contents.
Amb nosaltres ja tenen la faena enllestida.