Històries de corrupció

El melonar valencià fa uns mesos que està parlant de corrupció. Els que no manen creuen que han trobat un motiu per descavalcar del poder qui manen ara. Tot és qüestió de manca d'intel·ligència, de memòria i d'honestedat.
En el franquisme els càrrecs polítics duien annexes el dret de robar i fer-ho amb impunitat. Robaven tots.
Mort Franco hi hagué uns moments d'incertesa respecte la impunitat i no gosaven de robar, però ai, vingué el PSOE.
Encapçalat per una parella d'estafadors com les que venien a vendre cavalleries al meu poble en ser jo menut: El lleig i el guapo; el babau i el llest; el graciós i el seriós; el Guerra i el González.
I tornaren a la normalitat franquista d'ostentar els càrrecs públics per robar amb impunitat. I robaven a tot arreu. Fins i tot hi hagueren casos esperpèntics: La directora del Boletin Oficial del Estado , BOE, robava les bobines de paper i el director de la Guàrdia Civil saquejà la caixa dels orfes del cos.
(Entre parèntesi, els socialistes fins i tot reinstauraren la prevaricació sexual, és a dir el dret de pernada, que en el tardofranquisme pràcticament havia desaparegut. Milers i milers de treballs, subvencions i ajudes vàries en canvi de favors sexuals. Açò si, no feien discriminació entre heterosexuals i homosexuals, tot molt modern)
Els banquers, els rics i la dreta s'ho miraven somrient i feien burleta dels esgarrats del PSOE que anaven a comprar-se un Mercedes amb els camalets de la bicicleta encara posats.
Reinstaurat el franquisme, la monarquia i la corrupció, la dreta ja podia governar de gust i, efectivament, així ho ha fet.
La corrupció no és una anècdota de Camps i el PP. La corrupció està en el sistema reinstaurat pel PSOE i els vestits de Camps són una collonada. I se n'eixirà de rossetes.