Assassinat

De menut vaig conviure molt amb animals no humans, a banda de les crueltats amb mosques, escarabats, sargantanes o granotes; a aquestes els posaven un jonc al cul i bufant fort les unflaven i les llançaven a l'aigua per vore com intentaven afonar-se i eixien disparades cap a dalt i suraven com globus.
Al corral teníem aviram, conills i un porc, la relació amb aquests era indiferent, a banda de l'obligació de donar-los de menjar i considerar-los com unes coses que es mataven per menjar.
Amb les cavalleries teníem una relació especial, no gaire sentimental, però podies muntar dalt, tenien força i eren absolutament necessàries per conrear la terra. Com que els majors se'ls cuidaven i se'ls estimaven molt, nosaltres fèiem el mateix.
Amb qui vaig tindre una relació sentimental fou amb una cabra que me l'estimava molt, m'agradava dur-la a pasturar i érem bons amics, l'animalet em reconeixia i belava en acostar-me i en anar-me'n. Era una cabreta roja, no gaire alta i amb un braguer impressionant, que jo munyia amb cura i que ens donava llet per tota la família.
Fou en anar-me'n a la ciutat a estudiar i en llegir l'"Origen de les espècies" quan vaig començar a considerar els animals no humans. Darwin i més tard les lectures sobre biologia genètica em canviaren la relació amb els animals no humans. Vaig començar de mirar-los d'una altra manera i a trobar-me molt més prop d'ells. Més tard vaig tindre la sort de tindre una gata tan intel·ligent que era la mesura per comparar les persones que coneixia i així vaig fer grups: Les que eren menys intel·ligents que la gata; les que eren més o menys i guals i les que eren més intel·ligents. Curiosament d'aquestes darreres no hi havien massa.
La gata va desaparèixer, supose que no devia trobar-se massa a gust amb mi, tot i haver viscut molts anys junts i, sobre tot, supose que era més intel·ligent que jo i estava farta de suportar-me.
En anar-se'n la gata vingueren el ratolins, visc en una casa antiga a la part vella del poble i pareix que aquest és un bon ambient per ells. De primer els veia passejar-se per casa, desprès deixaven cagadetes per tot arreu i més tard començaren a esgarrapar papers per fer-se els nius.
Ara he comprat una ratera i amb l'esquer del formatge estic assassinat-los i, certament, tinc mala consciència.

P.S. Havia fet una fotografia d'un mort en la ratera, però com sóc molt maldestre amb això d'Internet, l'he perduda i l'havia esborrat de la memòria de la càmera. He trobat aquesta preciositat a les fotos de Google i tal volta és millor que l'evidència de l'assassinat.

La realitat i el melonar

He llegit per la xarxa que la "Comunitat" té el major fracàs escolar de tot l'estat espanyol, només superat per Ceuta. Que el 40% dels estudiants no acaba el secundari obligatori, que l'atur creix com l'escuma i que la taxa de pobresa s'apropa al 17%.
Davant açò els cadells blavers del BLOC diuen que cal acceptar la realitat, que és més intel·ligent.
Els blavers il·lustrats del mateix partit diuen que la pèrdua del valencià és deguda a dir-li català i que cal tornar als postulats del 1850-1960.
Pareix que els valencianistes del BLOC han canviat de conrear taronges a tindre un melonar.
Quan jo era menut, als carrers de terra del poble jugàvem al Guà i en les jugades conflictives díem: Que no bellugue!

Oh Bama

L'esperança negra dels progres i nacionalistes valencians s'ha fet un vídeo per dir-li a l'Iran que vol ser amic, sempre i quan no fabriquen armes nuclears, però que els americans seguiran tenint-ne moltes per poder dir-los que ells no poden tindre.
No ha fet cap anunci de renunciar a les armes nuclears o, si més no, d'anar reduint-les i, clar, Guantànamo seguirà com estava i on estava.

Un conte de fades

En l'òpera "Russalka" d'Antonin Dvorak, una nimfa d'aigua s'enamora d'un humà que resulta ser un príncep blau.
Per aconseguir el príncep Russalka demana tornar-se humana i desprès de pegar moltes voltes troba una bruixa que diu que és possible, però ai, que no podrà parlar, és a dir que serà una humana muda.
La xicona accepta i una volta convertida espera a la vora del llac al príncep al que, com no pot parlar, abraça desesperadament.
El xicot cau rendit per la bellesa de Russalka i, cal dir-ho, suposem que també per les promeses que s'endevinen en l'abraç.
Passen una sèrie de coses i la història termina amb la mort del príncep blau que desitja un bes que Russalka li avisa que serà mortal. Tot i avisat, el príncep vol gaudir de la besada i mor. La nimfa torna al seu llac.
Acabe d'escoltar la retransmissió en directe des del Metropolitan Opera House de Nova York.
No cal dir que Rusalka és muda però canta com un rossinyol.
A què em recorda aquesta història? El desig d'un príncep blau, la pèrdua de la llengua per aconseguir el desig, la mort final del príncep blau i el retorn a la condició inicial.

(Per cert, la retransmissió excel·lent i la interpretació exquisida)

Un Bloc de dubtes

De tant en tant faig petits treballs pel BLOC d'alguns pobles que no el meu. Ara me n'han demanat un i estic ple de dubtes.
El BLOC era, i segueix sent-ho, la possibilitat real del nacionalisme valencià, ara però, i desprès del congrés, és cada volta més la possibilitat real del valencianisme. Què vosaltres no noteu la diferència? És possible, però em permetéreu que jo si.
El valencianisme, i açò del blau n'és una mostra, aboca el BLOC, cada volta més, cap el regionalisme i l'acceptació de la societat configurada pels espanyols. El nacionalisme tenia, i té, altres aspiracions.
Encara pense que el BLOC és la possibilitat real d'un referència diferenciada de l'espanyolisme. Ara, açò és prou per mi?
Mai no vaig estar partidari del Països Catalans i, fins i tot, llegint Fuster pensava: Açò no passa al meu poble. I tenint família a Catalunya, a Barcelona, al Priorat i al Tarragonès, havent patejat gairebé tota la geografia catalana i la valenciana, sempre he tingut consciència de ser nacions diferents.
Ara, jo parle català, com ho parlen tots els valencians, siguen de Morella o de Crevillent, de València ciutat o de Xàtiva, Llíria o Monòver.
I Fuster tenia raó quan raonava que sense els catalans la llengua no tenia futur, i no ho té. Quan aconseguiran que el valencià tinga estatus oficial diferent del català, Maragall serà un poeta nostre? I Espriu? Mercè Rodoreda serà una novel·lista nostra? I Vilallonga?
No deixe d'entendre que a les ciutats, sobre tot València, els militants i els dirigents del BLOC es troben perplexos i impotents davant el poc ressò que aconsegueixen i entenc que miren de capgirar aquesta situació i veia amb benevolència la blavera en els seus actes.
Ara però han assumit tot l'entorn blaver i el que significa, amb esmenes transaccionals o sense, i diuen que així aconseguiran més vots, molts vots, de les persones al voltant d'eixos referents, ai, però la dona de Carles Choví diu que els del BLOC són uns catalanistes i no calia que Carles ens el contara per saber-ho.
Malgrat el BLOC, la seua direcció i els regionalistes militants de la xarxa, aquest partit és catalanista, ho és cap a fora i ho és cap a dins, si més no, a la meua comarca.
Si el BLOC vol ser regionalista cap problema, però si com diu la dona de Choví és una tàctica, us confessaré que crec que és una tàctica equivocada: no aconseguirà el recolzament del món blaver i, tal volta, perda el suport de persones com jo.
I si la manca de ressò a les ciutats no és una qüestió cromàtica? I si les ciutats demanen altre treball i altre discurs que no el que fins ara ha tingut la direcció del BLOC? I si no s'han elaborat propostes que puguen engrescar els ciutadans? I si el que calia era més reflexió, més pensament, més rigor...?
Paga la pena treballar pel BLOC? El regionalisme no m'interessa. El nacionalisme està amagat. La reflexió no s'ha donat. El rigor no existeix i la manca de pensament és evident.
Treballar pel BLOC? Tinc molts dubtes.

Dones

M'agraden les dones, físicament i mentalment. Molt!

Cau pedra

Fa dies un membre de l'AVL, el professor Casanova, demanava esmenar els estatuts de les universitats per llevar "català" i posar "valencià".
Un altre membre de l'AVL presenta la seua "reivindicació del valencià" de la maneta d'Alfonso Rus, batle de Xàtiva i president de la Diputació de València.
Els professors de les universitats valencianes ja no estan d'acord amb el nom de la llengua.
El blaverisme analfabet s'ha convertit en secessionisme il·lustrat, ara de la maneta de l'AVL.
A Ontinyent conèixer la llengua natural del poble ja no és un requisit i passa a ser un mèrit.
Al meu poble a deixat de ploure i ara cau pedra i els Sants de la Pedra els hem baratat per Sant Isidre.
D'ací poc tindrem de tancar el llum i, sobre tot, sobre tot, estirar de la cadena.

Plou

Plou al meu poble.
Ha plogut a Galicia. Ha plogut al País Basc.
Una pluja fina, suau, però persistent cau a tot l'Estat Espanyol.
Els del BLOC no s'han mullat.
Ja vindrà l'estiu.