Moby Dick

Edicions 62 està publicant una col·lecció de butxaca que compre a cabassos. Hui acabe d'enllestir Moby Dick.
Haig de confessar que la majoria ja els havia llegit fa molts, ai, molts anys, però... els havia llegit en castellà i que voleu que us diga, si ja en aquell temps trobava una greu mancança tindre que llegir llibres d'altres llengües en una traducció altra que no en la meua, ara ho trobe més greu encara i gràcies a Edicions 62 ho puc corregir.
Hi ha una altra edició en butxaca de la Fundació Bernat Metge, però aquesta no la he pogut aconseguir perquè pareix que no es distribueix al País Valencià. En tinc un quants toms enquadernats en pell i a un preu que no em permetia tindre'ls tots, ara que són barats no els puc comprar per no haver-ne distribució fora de Catalunya. No, si al remat, entre uns i altres, aconseguiran que tot al que puguem accedir siga als llibrets de falla. Una cultura que té que llegir els clàssics en una altra llengua que no la seua no pot reeixir mai. (A la llibreria m'han dit que tal volta, si hi ha restes d'edició hom puga demanar)
Quant a Moby Dick he tornat a trobar força interessant tot el que tracta al voltant de les balenes i la seua pesca i m'ha seguit avorrint tota la metafísica religiosa, ara, tot un gaudi llegir les paraules marineres en català, perquè encara que la llengua marinera és una barreja d'un munt de llengües, nosaltres diguem aparell, escàlem, floc, argue, i no pas aparejo, tolete, foque, cabrestante.

Crisi

Escoltat hui a les nou i mitja a la porta d'un restaurant:
.-Ho sentim, no tindrem taula fins les onze i mitja.
.-Collons amb la crisi!
Tal volta hi ha crisi, jo no la note pas, però on hi ha crisi?
L'estiu passat el poble estigué igual d'estiuejants. Qui va comprar pisos i apartaments per especular ja s'ho farà i en qualsevol cas no es morirà de gana. Els estrangers residents segueixen igual.
On està la crisi?
Jo us ho diré:
Ens els treballadors emigrants amb contractes precaris, quan en tenen, que han estat els primers a ser acomiadats. Els obliguem a eixir de sa casa; els obliguem a viure amuntegats ens habitatges sense massa condicions i a preus de luxe; els obliguem a acceptar treballs que nosaltres no volem fer; els paguem el mínim possible i, si pot ser, sense contracte ni seguretat...
Ara els fem patir la nostra crisi.
Mig món té gana i va amb el cul a l'aire: ja s'ho farem perquè ens salven de la crisi.

(Si espereu que estiga preocupat pels treballadors de la Ford, ho teniu magre: eixos sempre han sigut part de l'aristocràcia obrera i en qualsevol cas no patiran gana)

Música popular religiosa

Entrant al meu poble hi havia un cartell, no sé si encara, que anunciava: "Altea Capital cultural del Mediterrani", no ho és ni de bon tros, però als del PP que governaven els devia de fer molta il·lusió.
Malgrat tot però, de tant en tant hi ha iniciatives aconseguides com la que s'està fent aquests dies, una sèrie de concerts de cambra a les ermites del terme.
Quan l'economia era totalment agrària, el terme estava molt poblat i en cada partida alçaren una ermita per demanar protecció al sant o santa, però també per practicar la sociabilitat, el reconeixement entre veïns, el manteniment i cura dels llaços familiars i d'amistat i , clar està, per aconseguir tot açò també instauraren la festa al sant de la partida. Festes que segueixen fent-se.
Sis ermites, Santa Bàrbara, Sant Isidre, Sant Roc, Sant Antoni, Sant Tomàs i Sant Lluís i la capella del Convent de l'Olla, han acollit aquesta sèrie de concerts amb grups de metall, veus, quartet de cordes i duo de Violoncel i fagot.
Els concerts tenen molt d'èxit i si fa tan bon temps com enguany, encara més. El públic no cap dins de les ermites i s'habiliten cadires a les eres respectives. Un fum de centre i nord-europeus, que deuen de tindre un sistema de comunicació com les formigues o les abelles, perquè s'enteren d'aquestes coses molt més que els nadius.
Aquest matí de Dijous Sant a l'ermita de Sant Antoni hi ha havut un concert de músiques populars religioses, valencianes clar està, d'allò més interessant, per ell mateix i per ser aquesta una part de la cultura oral valenciana que ha estat rebutjada per tots els que es dediquen i tal volta els conreadors d'aquesta classe de músiques no van a missa, però la veritat és que per exemple els goigs i les aurores són totalment actuals i les jotes o cançons de taverna són pràcticament inexistents.
El programa ha estat Oració de Sant Antoni (dels pardalets), Aurora, Oració a Sant Vicent, Goigs de Jesús Pobre, Cobles de cec, Goigs a la Mare de Déu dels Dolors, Crides a les novenes i als oficis (aquests darrers amb el color de les batzoles), Oració a la Mare de Déu dels Desemparats, el romanç Allà baix en el riu, mare (res que vore amb la tan coneguda lletra de valencianes), Virolai a la Mare de Déu del Roser, Aurora vella i Nadala d'Almudaina.
Els intèrprets eren "Pas de Quatre", un grup local de veu, violí i guitarra. Una delícia, de grup i de concert.

Lectures

Aquests dies he llegit sis llibres:
"La música árabe y su influencia en la española" de Julià Ribera, un arabista de Carcaixent que es feu famós a Madrid. Ho havia llegit fa molts anys i ara ho he rellegit en una edició nova. Segueix sent un llibre curiós, escrit el 1927, on Ribera vol vore que la música de la cort de Harún al-Rashid, que morí el 809, arribà a al-Àndalus i que perviu en la música espanyola: de las "Cantigas" d'Alfons el Savi, segle XII, fins el "Cancionero de Palacio", segles XV-XVI. Es clar que no pot aportar cap prova musical, la seua és una teoria basada en els texts i la seua mètrica. Aquestes teories foren contestades pels musicòlegs, sobre tot per Higini Anglès, i a hores d'ara ningú no li dóna cap crèdit. Però faria les delícies de tots els amants de les fantasies mediterrànies que tant agrada entre els músics valencians de folk. (Casualment hui he escoltat uns romanços del "Cancionero de Palacio" aflamencats. Res seriós, també aflamenquen boleros i qualsevol música que els caiga a l'oïda)
"Bajo la mirada de Occidente" de Joseph Conrad. Un llibre que ha envellit mal i que ni en el seu temps devia de ser molt interessant. Si hom llegira sense saber l'autor fins i tot es podria dir que ho havia escrit Dostoiesvki. Tal volta agrade als amants de Conrad, si existeixen. A mi m'ha agradat tan poc com "El corazón de la tinieblas", "Lord Jim" i les demés. Diuen que Proust, Faulkner, Camus i Green, reconeixien la influència i el magisteri. Tal volta fóra aixina, però els deixebles superaren el mestre amb escreix.
Un darrer l'altre, tres llibre d'Esperança Camps: "Enllà de la mar", "Quan la lluna escampa els morts" i "Eclipsi". Esperança i jo fa molts anys van ser companys de treball i potser quinze que no s'hem vist. Ara pel bloc d'un altre escriptor: "Més content que un gínjol" d'Urbà Lozano, vaig saber que havia escrit quatre llibres, en la llibreria del poble només en tenien tres i els he llegit en fila. Ho fa molt bé l'Esperança. (Els tres estan publicats per Bromera i les portades les trobe horribles, especialment la de "Enllà de la mar". Si hagués estat per les portades no hauria comprat cap i els títols tampoc no ajuden)
El darrer ha estat "En lloc segur" de Wallace Stegner, un americà mort el 1993 del que no havia llegit res. El llibre és preciós pel tema, tracta de l'amistat, i sobre tot, sobre tot, per l'ofici. Jo que he estat anys mercenari de la ploma em quede bocabadat davant els que tenen ofici d'escriptor. Sempre he subscrit l'opinió de Pla sobre els escriptors de cap de setmana i crec que aquest és, encara, el gran i greu problema dels escriptors valencians: si eres escriptor de cap de setmana tardaràs molt a tindre ofici i tal volta no arribes a tindre'l mai.

Antisistema

Arran del carnatge protagonitzat pels Mossos d'Esquadra catalans s'ha parlat i s'està parlant molt dels antisistema com si aquestes persones foren responsables de totes les maldats del sistema.
Com parlar a hores d'ara dels comunistes com la font de tot mal no pareix que puga justificar res; el terrorisme només és exclusiu d'ETA; jueus ací hi ha ben pocs i maçons no sé si queden: s'han tret açò dels antisistema.
Fa riure que les anomenades esquerres catalanes com ICV i ERC parlen de grups antisistema.
No sé: jo sóc antisistema.