Rèquiem

Durant un temps aquest bloc estigué allotjat en "Blogs valencianistes" i en vore i llegir la companyia vaig eixir-me'n. Ara de tant en tant torne per llegir els blocs de dos Enric: Nomdedéu pel que escriu i Morera pel que escriuen els comentaristes.
Nomdedéu ha escrit un apunt amb el títol de "Quatre idees i un funeral" que acaba així:

I una de regal. Si amb un PSOE que maltracta el País Valencià i un PP que no sap defensar-lo, el BLOC no és capaç de trobar el seu espai, que algú vaja escrivint un rèquiem.

El rèquiem el van escriure en el congrés i en la tria de la directiva.
Ara només cal esperar el soterrament, però tardarà que l'agonia serà llarga i dolorosa.
Com el rèquiem ja el tenen escrit els recomane una lletra tradicional pel responsori de difunts:
"Animalot, animalot,
ara que vénen les figues
ara t'has mort.
Tireu-li terra, tireu-li terra
i si ressuscita
tireu-li merda."

La poma del Paradís

No li tinc gaire afició a les pomes, de fet no en compre mai per postres, però ma mare les feia servir pel farcit dels dies de festa grossa a casa.
A la meua comarca, en general, tampoc li tenim molta afició i a tot el que arribem és a unes pomes que diem perellons i que baixen de la muntanya, de carn tova i farinosa que pareix que són les que ens agraden.
Seguint aquest costum de ma mare faig un farcit pels calamars, entre d'altres coses, amb poma.
Així, fa mesos vaig comprar tres pomes pel farcit, només en vaig necessitar dues i com estaven verdes vaig deixar l'altra a la cistella de les cebes, creïlles i demés.
Ja la podeu vore en la fotografia: està fresca i formosa, amb bon color, brillant, esplendorosa, dura com una pedra i tan immaculada com les núvies en declarar davant el rector el dia de la seua boda: intacta virgo sum.
És clar que la poma deu de ser producte de l'enginyeria genètica i deu de vindre d'alguna part del món on les multinacionals fan servir els indígenes com adob orgànic al costat dels químics.
No sé com hauran aconseguit que la poma no madure mai, perquè ací està el secret de la seua permanència. Si no estic enganyat, i no ho estic, les pomes maduren i es podreixen per les reaccions químiques produïdes pels enzims o en ser colonitzades per microorganismes, interns o externs, o es degraden pel l'exposició a l'aire mitjançant processos d'oxidació i deshidratació.
De què estan fetes aquestes pomes? La primera resposta fora que són producte de l'enginyeria genètica, és a dir que són allò que diuen un producte transgènic, però ho he pensat molt bé i he arribat a la conclusió de que són pomes del Paradís, perquè anem a vore, si en el Paradís Adam i Eva eren immortals, també ho devien de ser les pomes. Tot el secret és que han descobert les pomes del Paradís i aquestes són immortals.
Només he trobat un contraargument contra això: segons la tradició valenciana del "Sermó de les cadiretes", el que van menjar Adam i Eva era una bresquilla i no pas una poma, però tal volta el rector del sermó estava enganyat.

Vint-i-una reflexions sobre el País

Dijous passat vaig assistir a la presentació dels llibrets de reflexions crítiques sobre el País Valencià a la Casa de la Cultura de Calp.
Feu la presentació Pau Viciano diguent que la gènesi dels llibrets havia estat la deriva de cert nacionalisme cap les postures regionalistes del PP. No recorde si va citar el BLOC, però en tot cas no calia: tots estàvem en el secret. També va dir que açò podia estar fomentat per la possibilitat futura de necessitar amb qui pactar quan no s'obtinga la majoria absoluta. (A la seua dreta estava Ximo Tur, batle de Calp amb els vots del PP en una moció de censura al PSOE)
En la taula també estava Carles Mulet que es va emprenyar en dir jo que les reflexions eren banals -Vicinao havia parlat del nacionalisme banal- fent referència a Hannah Arendt i la seua interpretació de la banalitat del mal.
Havia llegit les "Vint-i-una.." i cinc llibrets més editats per les publicacions de la Universitat de València i Valencians pel Canvi en una compra per internet. Avantatges de la xarxa i desavantatge de viure en un poble.
El "llibret", no és pot qualificar d'altra manera, el formen vint-i-un articles que podien ser de premsa, de poca volada i poca extensió. Molta plorera, molt PP, molts llocs comuns, moltes obvietats, molta palla, poc de gra i banalitat, molta banalitat.
Per que el llibret està adreçat als iniciats, als que estem garbellant i no ens diu res de nou. Als nous adalils del requionalisme, als neoblavers, als secessionistes il·lustrats no els ha de fer cap efecte i als demés ens produeix avorriment i cansera.
N'han publicat dos més, que vaig poder comprar en la presentació, que he fullejat i no tinc moltes ganes de llegir, i amenacen amb la publicació de molts més. Deuen de ser barats i a les publicacions de la Universitat no els cal guanyar diners.
Al remat tot es redueix a un manifest amb adhesions on les signatures es fan en format d'article, alguns de pensament més fi degut a l'amoblament del cap del signant.
El nacionalisme valencià seguirà sense ambició, sense tindre clar l'objecte de la seua sobirania, sense passar de la prepolítica a un partit que ens fasa eixir del pou. (Ací pareix que tot déu és intel·lectual ara que s'ha passat de la dèria de ser tots lingüistes, però ai, cap no és polític)
El BLOC per la seua banda seguirà donant bandades i afonant-se en el seu requionalisme del que veig prou improbable que puguen eixir a curt plaç, si alguna volta ho fan.