Lectures

Tinc tres llibres en dansa, vaig d'un a l'altre sense que en cap moment un d'ells tinga tant d' interès com per quedar-me i no canviar.
"Madame Bovary", "El Cementiri de Praga" i "Subsòl".
Els dos primers comprats i el tercer trobat en la biblioteca del poble.
El millor escrit és "Madame Bovary", però la relectura al cap de molts anys, malgrat siga en català -i aquest és el motiu de la compra i la relectura- em sap a vell, a història passada, a cert olor de resclosit i floridura.
Un clàssic, efectivament, però ai, com la majoria dels clàssics, fora del fons cultural que pareix que hom ha de tindre, i tal volta haja de ser aixina, deixa de tindre cap interès actual.
(Com tots els clàssics els he llegit en espanyol, ara que els tinc a l'abast els torne a llegir en català)
Eco ha tornat a escriure una altra tesi sobre apocalíptics i integrats, ara en forma de novel·la. Vol ser una història d'Europa de finals del XIX des de la subliteratura i el plamfet i, clar està, des de París que era, ai làs, el melic del món, o el melic del seu món en eixe temps.
En qualsevol cas una història de soterrani, de clavegueres, de subsòl.
Eco també és un clàssic malgrat estar viu, de fet podria estar mort, tan se val, fa la mateixa olor de resclosit i floridura de Flaubert i per altra banda no sé si queden apocalíptics i integrats, tal volta tenia raó Vázquez Montalbán i tots som afonats, emergents i instal·lats. Més bé afonats, d'emergents no sí si en queden i els instal·lats són invisibles i imaginats i imaginaris.
"Subsòl", del col·lectiu d'escriptors valencians "Unai Siset", sis relats a partir d'una fotografia del metro de París, sempre París, em recorda els meus exercicis d'escriure una notícia vàries voltes, des de punts de vista i estils diferents.
No m'interessa el joc d'esbrinar
qui és qui de cada relat i el
plantejament de sis autors amagats darrere d'una història
sobre una fotografia en pareix una bajanada.
Per altra banda el valor literari del que he llegit no supera el dels meus exercicis d'escriptura.