Vaig saber de les torres bessones al cap de dos dies. No tenia, no tinc TV, i crec que encara no li havia agafat el gust a internet.Sabeu que vaig pensar? "Molt bé, ja li ha tocat als americans"
Què van morir no-se-quantes persones? Què eren innocents?
Escolteu: quants milers de persones han matat els americans? Quantes eren innocents?
Des de feia molts anys els americans estaven matant persones innocents i segueixen fent-ho. Sempre a favor dels dictadors i els malparits.
Em vaig alegrar? No. Però ja us dic que vaig pensar que ja era hora que els tocara a ells.
També sabia que açò no era cap solució i que encara els donaria més motius per matar. I efectivament, així ha sigut.
Ara, no vaig plorar, ni una llàgrima. No ho vaig sentir pels americans, més aïna vaig pensar: qui a ferro mata, a ferro mor.
Ara tothom ho està celebrant amb plors, amb recordatoris, amb homenatges.
¿Qui plora per Afganistan, per Iraq, per Palestina, pels morts de totes les dictadures sudamericanes engegades i mantingudes pels americans?
Si els ianquis només ploren pels seus morts i no pels que maten: malament rai.
0 comentaris:
Publica un comentari