Normalment fuig com de la pesta dels escriptorets valencians de cap de setmana i, clar, no havia llegit "Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts" de Toni Cucarella.Haig de dir en primer lloc que Cucarella em cau molt bé com persona i com personatge i sóc un bon client del seu bloc de Vilaweb.
Ha estat aquest bloc, els seus comentaris i els dels lectors sobre aquesta obra el que m'han incitat a comprar-la:
Un comentari d'un lector deia que era una obra cabdal de la literatura en català feta al País Valencià i el mateix Cucarella digué que era una bona novel·la.
Em sap greu Toni, no és una obra cabdal ni del català de València ni de l'ugrofinès. Un llibret d'escriptoret de cap de setmana que remena, com tants d'altres, en el passat enyoradís i bucòlic d'un país que tal volta ha existit, si més no en el teu imaginari. De més qualitat que molts dels altres del mateix estil, però res més.
Per cert, no és una novel·la, vull dir en el sentit clàssic d'exposició, nus i desenllaç. És una sèrie de contes mínims i quadres costumistes que fan a mode de capítols.
També he llegit de la seua gran riquesa de lèxic. No sé el lèxic que devien saber els que açò diuen, en qualsevol cas ben poc.
I no Toni, no està ben escrita, mira't aquesta frase: "... tenia penjat un sac d'arena i serradures de la jàssena..." És a dir: el sac era omplert amb arena i serradures de la jàssena, però tu volies dir que: "penjat de la jàssena tenia un sac ple d'arena i serradures".
Hi ha més frases així i açò fa pesant la lectura i al cap de tres-centes planes acaba cansant.
El tema, a més a més, és tan previsible que manca d'interès.
Un llibre totalment prescindible.
Trobe que no és que hages abandonat la literatura, més bé crec que la literatura t'ha abandonat a tu.
0 comentaris:
Publica un comentari